Aquest post és totalment excepcional, perquè faré dues coses que difícilment repetiré, a menys que les circumstàncies obliguin: 1) no parlar de temes jurídics i 2) parlar de mi mateix. Però aquesta excepcionalitat es justifica precisament per la ídem -excepcionalitat- del tema pel qual neix el post. I és que és molt improbable, a menys que les circumstàncies personals canviin molt en un futur, que mai torni a viure una experiència com la d'ahir. Per aquest motiu, crec que una cosa que de moment té tots els números de passar només un cop a la vida justificava un post que trenqués totes les normes de seriositat i coherència que m'he imposat a mi mateix.
I és que ahir vaig tenir el plaer i honor d'assistir en qualitat de Llicenciat en Dret a la cerimònia de graduació del curs 2010-2011 de la Universitat Oberta de Catalunya. Ahir, per tant, culminava una etapa de sis anys d'estudi, esforços, sacrificis, estrès i renúncies que han acabat feliçment. Encara ara recordo el dia que per primer cop em vaig plantejar que havia de fer alguna cosa amb la meva vida. Va ser un dia en què em trobava fabricant bidons de plàstic en una empresa on el ritme era una brutalitat, treballant a torns, i on t'havies de menjar l'entrepà amb una mà mentre amb l'altra continuaves treballant perquè el comitè d'empresa havia renunciat als 20 minuts de "bocata" per cobrar una mica més. Recordo que algú va venir comentant que "fulano de tal" era massa gran per la feina, perquè ja havia complert els 35... Jo en tenia 30 en aquell moment, i recordo escoltar amb absoluta estupefacció aquest comentari. Vaig pensar: "Faig una feina que són vuit hores a sac, en condicions duríssimes de calor, cremades, suor... estic disposat a fer torns... és igual si estic més preparat que això, no m'importa... ja accepto aquestes condicions igualment... i tot i així, d'aquí a 5 anys em diran que sóc gran per aquesta feina tan miserable, i començaré a tenir problemes per trobar feina?" Aquell dia va començar una etapa de "menjada de coco" en què vaig estar quasi un any sospesant si llençar-me a estudiar Dret o no. L'etapa de presa de la decisió va ser llarga, però un cop vaig dir "endavant", era anar a totes fins al final.
Aquest final va ser ahir. En aquesta foto amb el logo de la cerimònia al darrere culminen tots els somnis d'aquests sis anys. Aquest post és exclusivament per donar les gràcies a totes les persones que m'han animat en aquest camí tan llarg, que han entès que els deixés de banda perquè els meus estudis eren el primer, a tots aquells que s'han apropat a dir-me que m'admiraven pel que estava fent, als que m'han dit que després de veure'm a mi, ells havien decidit fer el mateix... Des d'aquestes línies, només em resta animar a totes les persones que es puguin estar plantejant començar una aventura com aquesta. No us vull enganyar: serà molt dur. Però si ho teniu clar i la decisió està presa, endavant! Sempre endavant, i que no us tremoli el puny! Molt abans d'arribar al final feliç, constatareu que en el dia a dia la vostra decisió ja ha valgut la pena.
Gràcies a tots.
Xavier Ortega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada